9 nov
30 nov

Ateneu de Màlaga en Capella López de Villalta



El temps passa.
El temps passa. M'imagino a la meva mare, Capella, baixant al taller de casa nostra. Quan jo vivia allà, compartíem tots els dies una rutina repetitiva i eficaç. La primera que arribava posava la ràdio. Després d'aquest gest, una crida a la jornada de treball, acudia l'altra i començàvem a acumular els nostres materials i històries sobre les taules.
Les peces d'aquesta exposició no formen part d'un projecte unitari, sinó que recull obres gestades durant els últims deu anys. La distància temporal explica les variacions formals i tècniques d'unes sèries a altres, en les que apreciem diferents etapes de producció. Les tècniques emprades van des del tremp d'ou o l'oli, a les tintes i l'aquarel·la; es combinen materials nobles amb altres quotidians. Tot i la diversitat de les propostes, totes les peces són objectes de mida petita i caràcter íntim, que s'acosten al format de llibre o poema objecte. Responen a inquietuds que han estat sempre presents en l'obra de Capella: la recerca de la identitat, el pas del temps, la imposició dels estereotips culturals o la convergència de somni i realitat.
Les obres més primerenques es remunten al 2008, són les més abstractes i bidimensionals. En aquests quadres distingim cubs apilats amb tons ultramar, roses i celestes tacats amb or. Apareixen textos manuscrits d'aparent solemnitat, en el fons il·legibles. Amb gestos de complicitat clarament barrocs, aquesta sèrie gira al voltant dels enganys que hem arribat a interioritzar a força de repetir, sota el pes del que volem creure que és enfront del que veiem que està.

La primera escultura.
La primera escultura de la meva mare que recordo me la va dedicar a mi, quan era nena. És un coixí amb plomes que servia perquè aprengués a volar en els somnis. Sobre la tela, es veia impresa la imatge d'una sirena amb molts caps; al costat, un text manuscrit a llapis resava "vaig somiar que vaig volar, jo vull volar". Aquesta escultura és un poema que conté el desig de compartir una experiència individual meravellosa, que parla d'una acció potencial en el futur. L'obra de Capella és innocent com aquest coixí que desitja, encara que sense pretensió aparent. Sorgeix a partir de les vivències quotidianes, donant lloc a peces que són personals i alhora universals, identificables per tots.


Figures i caixes.
En els últims dos anys, les abstraccions de Capella s'han transformat en figuracions. Segueixen la inèrcia de l'inevitable, flueixen amb el temps i es transformen en funció de les necessitats. Ara els protagonistes d'aquestes peces són simbòlics, es comporten com al·legories o prototips socials que tots podem identificar. Les obres parlen d'història i tradició, ens interroguen sobre el que la nostra pròpia cultura ens ha transmès. Les figures segueixen presentant apilades, acompanyades de textos que no podem entendre, com passava amb els cubs abstractes. Hi ha un gir cap al tridimensional, amb la freqüent presència d'objectes en caixes. Els elements s'insereixen dins el marc de fusta; són
fotogrames del cos presentats a l'estil de l'entomòleg o del col·leccionista. Estan fragmentats i classificats amb cartel·les, en un intent de donar-los sentit. Organitzats així, els membres disgregats o desapareguts presenten actituds sofrents i vulnerables. Les notes d'humor els separen del que icònic per apropar-los a la quotidianitat. La solemnitat, en aquest sentit, és una eina per subvertir la icona, doncs actua com a garantia de veracitat del que veiem. Un cop ens atrapa en la seva aparença, les contradiccions de la imatge revelen l'engany.

Delia Boyano López de Villalta Galeria Simon Lee, Londres