Canvis en les indemnitzacions per fi de contractes temporals

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea s’ha pronunciat en relació a la regulació laboral espanyola amb la sentència de 14 de setembre de 2106 que afirma, enfront del que fins ara es donava per fet, que el principi de no discriminació entre treballadors temporals i fixe que exigeix ​​la igualtat de les seves condicions de treball, s’ha de respectar també en les indemnitzacions degudes per l'extinció del contracte: fins ara, aquest principi d'igualtat de tracte s'interpretava en el sentit que no podien establir-se condicions de treball diferenciades sense més motiu que la temporalitat del vincle laboral (ni taules salarials diferenciades ni l'exclusió dels treballadors temporals de determinats beneficis socials ni la reserva per als indefinits d'avantatges associats a la durada del contracte o antiguitat), però no s'havia qüestionat fins ara que les regles d'extinció d'uns i altres contractes són diferents com diferents són els seus règims jurídics.

Ara el Tribunal de Justícia de la Unió Europea afirma, i les seves interpretacions del Dret comunitari són vinculants per als tribunals espanyols, que entre les condicions de treball que no admeten diferenciació per raó de la temporalitat estan incloses les referents a les indemnitzacions per extinció del contracte. Aquí comença la confusió.

Un contracte temporal pressuposa que existeix ja una causa preestablerta per a la seva extinció, però també que els contractants tenen la garantia que el contracte tindrà almenys la vigència pactada. La seva extinció abans del previst genera l'obligació d'indemnitzar a la part que no és responsable de la mateixa. La normativa civil exigiria, en cas d'extinció anticipada per decisió de l'empresari, l'abonament de tota la retribució que s'hagués meritat de respectar la durada prevista del contracte. En l'àmbit laboral, per diversos motius (entre ells, que no sempre hi ha una data certa d'acabament del contracte), això es recondueix a l'aplicació de les normes relatives a la improcedència de l'acomiadament, amb reconeixement de les corresponents indemnitzacions.
Des d'aquest punt de vista, per tant, no hi ha cap diferència entre contractes temporals i indefinits.

D’altra banda, l'extinció del contracte temporal pel compliment de les previsions pròpies del contracte (fi de la durada pactada, finalització de l'obra o servei contractat, reincorporació del treballador substituït) no és equiparable a l'acomiadament en el contracte indefinit. Però com que el legislador espanyol preveu una indemnització de fi de contracte (excepte en els casos d'interinitat), el Tribunal de Justícia de la Unió Europea afirma que resulta discriminatori que l'extinció del contracte sigui indemnitzada de manera diversa segons el contracte sigui temporal (12 dies de salari per any) o indefinit (20 dies).

Tenint en compte els antecedents, el més probable, malgrat tots els matisos que es poden introduir, és que la nostra doctrina judicial, a partir d'aquest pronunciament, consideri que l'extinció dels contractes temporals ha de ser indemnitzada amb els mateixos paràmetres (20 dies) que els indefinits.

D'altra banda, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea es pronuncia específicament sobre els contractes d'interinitat, respecte dels quals no es fixa cap indemnització actualment a l’ordenament espanyol. La diferència de tracte entre aquests contractes i la resta dels temporals no és considerada pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea, perquè no és rellevant per al Dret comunitari però el que si fa el és comparar directament el tracte dels contractes d'interinitat amb el dels indefinits, i afirma que resulta contrària a la normativa comunitària una regulació nacional que no reconegui cap indemnització als interins mentre que sí se la reconeix als fixos. La mera interinitat no és raó suficient per excloure el dret a aquesta indemnització (que tal com es formula la sentència no pot ser una altra que la dels 20 dies dels fixos, amb qui està establint la comparació, i no la de 12 dies dels altres temporals).

Quines són les conseqüències d'aquesta sentència? A part d'alimentar la incertesa i la litigiositat, el més probable és que, sense canvis normatius, la doctrina judicial s'inclini per reconèixer en tots els casos d'extinció de contractes temporals la indemnització de 20 dies per any de servei. Per això la clarificació legislativa és necessària per aquest aspecte en l'àmbit nacional, bé elevant la indemnització dels temporals de 12 a 20 dies, com ja s'ha proposat, bé generalitzant la indemnització en una quantia inferior. El que resulta innegable és que el treball temporal s'encarirà i això pot tenir efectes perversos sobre l'ocupació, alhora que la flexibilitat que suposa la contractació temporal quedarà entorpida.

Així doncs, cal destacar que ja s’ha dictat pel Tribunal Superior de Justícia del Pais Basc la primera sentència a Espanya que iguala l’acomiadament de treballadors fixes i temporals i eleva la indemnització d'un contracte temporal: la sentència de 18 d’octubre de 2016 (núm. 1962/2016) de la Sala del Social d’aquest Tribunal Superior de Justícia estableix una indemnització de 20 dies per any treballat per una treballadora de la Fundació Basca d'Innovació i Investigació Sanitària – vinculada al Departament de Sanitat d’aquesta Autonomia - malgrat que considera que el seu contracte, d'investigació, equivalent a un contracte per a obra o servei determinat, de més de tres anys de durada, era de caràcter temporal. D'aquesta manera, eleva de vuit dies per any a vint la indemnització concedida i el Tribunal admet l'ajust a dret de la temporalitat del contracte, però fent-se ressò de la decisió del Tribunal de Justícia de la UE del passat 14 de setembre, entén que la indemnització ha de ser la mateixa que la que tindria un treballador fix acomiadat per causes objectives .

Aquesta sentència respon a un recurs en contra d’una sentència dictada pel Jutjat Social núm. 2 de Bilbao que havia desestimat la demanda de la treballadora afectada; ara el Tribunal Superior admet que, tot i tractar-se d’un contracte temporal, s’ha de tenir en compte el recent pronunciament del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del passat 14 de setembre, i determina que la indemnització ha de ser la mateixa que la que es pagaria a un treballador fixe acomiadat per causes objectives.

Sembla clar que el criteri des d’ara pot ser aquest per part dels tribunals que hagin de jutjar possibles reclamacions en aquest aspecte que es poden plantejar i haver de sol.lucionar, sense més remei, en seu judicial mentre no es publiqui una norma clara al respecte al nostre territori, cosa que sembla de moment molt difícil mentre es mantingui només un govern en funcions.