Còmput del termini de prescripció de l´acció de responsabilitat individual

Extracte de la Sentència 700/2010 de la Sala Civil del Tribunal Suprem de 2010.11.11, recurs de cassació 1927/2006

Ponent: Xiol Ríos, Juan Antonio

Des de la STS de 20 de juliol de 2001 la Jurisprudència ve afirmant que el termini de prescripció per a tots els supòsits de reclamacions de responsabilitat dels administradors per la seva activitat orgànica és el de quatre anys que assenyala l'article 949 CCom. Aquesta doctrina ha estat aplicada per aquesta Sala en STS de dates 1 març de 2004, 26 maig 2004, 5 d'octubre de 2004, 25 març 2005, 15 de juny de 2005, 22 desembre 2005, 6 de març de 2006, 30 de gener de 2007, 21 febrer 2007, 30 d'abril de 2008 (RC n º 3355/2000), 3 de juliol de 2008 (RC n º 4186/2001), 10 de juliol de 2008 (RC núm 4059 / 2001), 12 de març de 2010, RC n º 1435/2005 i 15 d'abril de 2010, RC n º 470/2006, entre altres.

Com declara la STS d'11 de març de 2010, RC n º 1239/2005, amb cita de les de 18 de desembre de 2007, RC n º 3550/2000, 3 de juliol de 2008, RC núm 4186 / 2001 i 14 d'abril de 2009, RC 1504/2004), aquest article 949 CCom comporta una especialitat respecte del dies a quo [dia inicial] del còmput del referit termini de quatre anys, que queda fixat en el moment del cessament en l'exercici de l'administració per qualsevol motiu vàlid per a produir-lo.

Entre les causes considerades aptes per a produir-la Jurisprudència (SSTS de 26 d'octubre de 2004 i 22 desembre 2005, entre altres), ha afirmat, entre d'altres possibles, l'obertura de la liquidació de la societat, conseqüència automàtica, excepte en supòsits excepcionals, de la seva dissolució (article 266 LSA), pel que fa determinant de la substitució del administradorpor els liquidadors en les activitats de gestió i representació (articles 267 i 272 LSA), o, també, la renúncia de l'administrador (article 147.1 º RRM) , o la seva separació per decisió de la junta general (article 131 LSA i 148 RRM). En canvi, no constitueix motiu suficient per tenir per cessat al administradorla mera circumstància que la societat deixi de tenir activitat, ja que són els administradoresquienes estan obligats a promoure la dissolució ordenada de la societat conforme l'article 260 LSA. Així ho afirma la STS d'11 de març de 2010, RC n º 1239/2005, que no obstant això, considera causa apta per a produir el cessament de l'administrador la caducitat del nomenament per l'esgotament del termini pel qual va ser designat, si bé amb les precisions que a continuació es fan sobre la rellevància de la constància registral d'aquest cessament.

Al voltant dels efectes de la falta d'inscripció en el Registre Mercantil del cessament de l'administrador, la doctrina ha entès (STS de 27 de novembre de 2008, RC n º 1050/2003, esmentada per la de 11 març 2010 , RC n º 1239/2005) que cal diferenciar entre els efectes materials o substantius que se segueixen de la falta d'inscripció del cessament de l'administrador en el Registre Mercantil i els efectes formals que afecten el còmput del termini de prescripció. En el pla material, la manca d'inscripció del cessament no comporta per si mateixa que l'administrador cessat segueixi sent responsable davant de tercers, llevat d'excepcions derivades del principi de confiança, ni que assumeixi obligacions socials per incomplir deures que ja no li incumbeixen, atès que la inscripció no té caràcter constitutiu. A mers efectes formals, i amb vista a dilucidar si l'acció exercitada està o no prescrita, el criteri seguit per aquest Tribunal és que si no consta el coneixement per part de l'afectat del moment en què es va produir el cessament efectiu per part de l'administrador, o no s'acredita d'una altra manera la seva mala fe, el còmput del termini de quatre anys que comporta l'extinció per prescripció de l'acció no pot iniciar sinó des del moment de la inscripció, ja que només a partir de llavors pot oposar-se al tercer de bona fe el fet del cessament i, en conseqüència, a partir d'aquest moment el legitimat per exercir l'acció no pot negar el seu desconeixement (SSTS de 26 de juny de 2006, 3 juliol 2008 i 14 d'abril de 2009, RC n . º 1504/2004, totes elles citades per la de 11 de març de 2010, RC n º 1239/2005, i també STS de 15 d'abril de 2010, RC n º 470/2006, amb cita de les de 2 de juny de 2009, RC n º 2352/2004, i de 18 de juny de 2009, RC núm 2760/2004).

Conseqüència de l'exposat és que el dies a quo [dia inicial] del termini de prescripció queda fixat en el moment del cessament en l'exercici de l'administració per qualsevol motiu vàlid per produir-lo, tot i que no s'ha de computar davant de tercers de bona fe fins que no consti inscrit en el Registre Mercantil.