Nova regulació del règim de guarda dels fills en el supòsits de crisi matrimonial

El passat u de gener de dos mil onze entrà en vigor la Llei 25/2010, de 29 de juliol, del llibre segon del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la familia, que regula, entre altres matèries, les relacions de parella i paternofilials en el cas de ruptura entre els progenitors, essent digne d’especial menció el que la normativa denomina pla de parentalitat i la voluntat del legislador de que la guarda sigui compartida entre ambdós cònjuges en la mesura de que sigui possible.

En quant a la responsabilitat dels pares envers els fills en el supòsits de crisi matrimonials i de parelles de fet, cal remarcar una primera novetat consistent en què tota proposta dels progenitors s’ha d’incorporar al procés judicial en forma de pla de parentalitat, que és un instrument per a concretar la manera com ambdós progenitors pensen exercir les responsabilitats parentals, en el qual es detallen els compromisos que assumeixen respecte a la guarda, la cura i l’educacio dels fills.

Sense imposar una modalitat concreta d’organització, s’encoratja els pares, tant si el procés es de mutu acord com si és contenciós, a organitzar per si mateixos i responsablement la cura dels fills en ocasió de la ruptura, de manera que han d’anticipar els criteris de resolució dels problemes més importants que els afectin. En aquesta línea, es facilita la col·laboració entre els advocats de cadascuna de les parts i amb psicòlegs, psiquiatres, educadors i treballadors socials independents, perquè facin una intervenció focalitzada en els aspectes relacionats amb la ruptura abans de presentar la demanda. Es vol afavorir així la concreció dels acords, la transparència per a ambdues parts i el compliment dels compromisos assolits.

Una segona novetat és que s’abandona el principi general segons el qual el trencament de la convivència entre els pares significa automàticament que els fills s’han d’apartar d’un per a encomanar-los individualment a l’altre. Per contra, s’introdueix com a norma que la nul·litat, el divorci o la separació no alteren les responsabilitats dels progenitors envers els fills. En conseqüència, aquestes responsabilitats mantenen, després de la ruptura, el carácter compartit i correspon a l’autoritat judicial determinar,  si no hi ha acord sobre el pla de parentalitat o si aquest no s’ha aprovat, com s’han d’exercir les responsabilitats parentals i, en particular, la guarda del menor, atenint-se al carácter conjunt d’aquestes i a l’interès superior del menor.

S’estima que, en general, la coparentalitat i el manteniment de les responsabilitats parentals compartides reflecteixen materialment l’interès del fill a continuar mantenint una relació estable amb tots dos progenitors. La igualtat de drets i deures entre els progenitors elimina les dinàmiques de guanyadors i perdedors, i afavoreix la col·laboració en els aspectes afectius, educatius i econòmics. Això no impedeix, tanmateix, que l’autoritat judicial hagi de decidir d’acord amb les circumstàncies de cada cas i en funció de l’interès concret dels fills. Es per això que la nova regulació proporciona una sèria de criteris que s’han de ponderar conjuntament per a determinar el règim i la manera d’exercir la guarda.

La filosofía de la nova regulació és la d’afavorir les fórmules de coparentalitat i la pràctica de la mediació, com a eina per a garantir l’estabilitat de les relacions posteriors a la ruptura entre els cònjuges, i l’adaptació natural de les regles al canvi de circumstàncies, encara que es tenen en compte especialment com a criteris per a determinar la guarda individual la vinculació especial dels fills amb un dels progenitors i la dedicació als fills que la mare o el pare hagin tingut abans de la ruptura.